Eren persones arribades al nostre districte, sobretot d’Andalusia, amb El Sevillano, fugint de la gana i la repressió feixista, que eren dues cares de la mateixa moneda. Com va dir la Custòdia, "en Andalucía sólo había trabajo para los que habían ganado la guerra". La gent va okupar solars i va començar a construir barraques amb les seves mans; eren gent amb "conciencia de clase, por eso nos empezaron a llamar el cinturón rojo".

I així es van constituir barris de barraques al Carmel, al Somorrostro, a la Perona, a Can Valero. Es calcula que, el 1950, 100.000 veïnes de Barcelona vivien en barraques. Les anomenades barraques del Carmel eren al voltant de 600, distribuïdes en tres nuclis al voltant del Turó de la Rovira: Raimon Casellas, Francesc Alegre i Els Canons.

De tota aquesta memòria viva i de totes aquestes veus del silenci en podem extreure dues lliçons per al present. La primera és que la història es repeteix, que aquelles refugiades que fugien de la postguerra i de la misèria i que, a partir dels anys 50, eren literalment caçades a l’Estació de França, portades a les missions i deportades al seu lloc d'origen si ningú no les reclamava, són com les refugiades d’avui en dia, que travessen el Mediterrani i són confinades a camps de concentració a Grecia o a Turquia. Abans i ara, el capital genera guerres, obertes o encobertes, per defensar els seus interessos, i són guerres que pateixen les classes populars.

La història també es repeteix en aquestes famílies o persones joves que okupen habitatges o espais de la banca, la SAREB o altres espais públics o abandonats, a la recerca d'una vida digna. També en el cas de les persones que estan implicades en espais de creació i construcció de poder popular.

I, finalment, la segona lliçó és la de la tenacitat d’aquella gent, que van lluitar anys i anys fins que van tenir un habitatge digne. Perque, ahir com avui, la lluita és l’únic camí.