La trobada va començar amb la presentació de les persones i lluites assistents. Hi havia gent vinculada al teixit d’Horta, el Guinardó, la Font d’en Fargues, el Carmel o la Font del Gos, així com col·lectius d’historiadores i arquitectes del barri. Després de l’exposició dels casos més urgents, com ara Can Vanis, Torre Garcini o el Petit Príncep Blau –lluites per a la recuperació d’edificis històrics de propietat privada, a Horta, el Guinardó i la Font d’en Fargues respectivament-, es va parlar d’altres casos que semblen en vies de resolució, com ara la plaça de la Font d’en Fargues o la finca Ravetllat-Pla, al Guinardó, que estan en procés d’obertura. No hi va faltar la defensa de diversos conjunts patrimonials singulars del Districte, desprotegits o perduts com a conseqüència de l’especulació i les diverses modificacions urbanístiques, així com l’exposició de casos d’afectacions de més llarg abast, com les de les cases de Dante/Llobregós/Aiguafreda o la del barri de la Font del Gos, que fa dècades que dura.

Aprofitant aquesta diversitat de casos i la presència de diversos col·lectius especialitzats del districte, la primera part del debat es va destinar precisament a preguntar-se Què és el patrimoni? i la seva importància en l’articulació de la vida col·lectiva dels nostres barris. Davant de l’abstracció les definicions eren múltiples, i va costar posar-se d’acord en un mateix marc de debat: «patrimoni cultural o patrimoni natural?», «patrimoni material o immaterial?».

No van trigar a sorgir els primers consensos: «El patrimoni és allò que ens identifica, elements i valors compartits per un col·lectiu amb vocació de permanència». Ara bé, tenint en compte que «els col·lectius i els seus valors canvien», en quina mesura s’hauria de conservar allò antic per deixar pas a allò nou? L’equilibri, segons les veus més enteses, es trobaria en el punt mig entre l’excés de «conservacionisme» -la tendència a la protecció excessiva d’allò antic, més enllà del seu valor- i de «renovacionisme» -la tendència desaforada a la nova creació. L’articulació del relat col·lectiu, doncs, naixeria de la negociació constant entre l’individu i la col·lectivitat –allò que m’interessa a mi i allò que interessa als altres- juntament amb la pulsió entre la renovació i la preservació –allò que val la pena crear i allò digne de ser conservat.

En aquest sentit, algunes intervencions avançaven l’última part del debat i apuntaven la dinàmica de gestió pública de les últimes dècades com a responsable de la manca d’un veritable relat col·lectiu sobre la cultura i el patrimoni. Unes polítiques –emparades pels marcs legals existents- que han prioritzat l’especulació urbanística, a partir de la qual «allò nou» s’ha imposat de manera innegociada i sense el consens veïnal; paral·lelament a la destrucció sense escrúpols d’elements anteriors que la comunitat considera que s’haurien d’haver conservat.

L’últim bloc de debat havia de servir precisament per articular maneres efectives de defensar el patrimoni als nostres barris. En aquest sentit, algunes assistents defensaven la necessitat de crear contrapoder popular com a única possibilitat real, tot denunciant el caràcter no vinculant de les institucions i la desmobilització fomentada històricament des d’aquests espais; a més, les pròpies limitacions del marc legal portarien a una excessiva dependència de la voluntat del govern de torn, per damunt de la «permanència» que requereix la protecció del patrimoni. Altres veus més pragmàtiques, però, apuntaven a la «combinació entre les lluites de carrer i el treball a l’administració per canviar els marcs legals», com la via més realista possible.

La solució, en tot cas, passaria per crear contrapoder al carrer a partir de la coordinació entre les diverses lluites i grups d’estudis existents –independentment dels possibles marcs d’acció institucional-; una coordinació que facilitaria, més enllà de l’eficiència de les lluites, un marc més ampli de coneixement i la creació d’un relat col·lectiu als nostres barris, i que permetrien marcar les línies des de fora de la institució. En aquest sentit, una de les intervencions que potser millor sintetitzaven les diverses aportacions apostava per fer des del carrer «propostes globals, incloent la defensa d’edificis singulars i alhora les condicions per al seu gaudi col·lectiu, juntament amb la defensa dels teixits urbans i la recuperació de la memòria històrica de les lluites populars al nostre districte».

Una via que generava molt consens era la de la conscienciació i la difusió de coneixement –aprofitant l’existència de col·lectius especialitzats del Districte-, sobretot en el marc educatiu: caldria fer xerrades a les escoles per conscienciar de la importància del patrimoni des de la infantesa. «Conèixer és estimar».

La trobada va acabar amb el compromís de continuar la feina iniciada en una propera trobada, que s’acabarà de definir, per tal de seguir bastint un espai comú per la defensa del patrimoni.

(Teniu l'acta de la Trobada a la barra lateral)